Resumen
Com a producte d’una nova conjunció d’esforços dels estudiosos i de la literatura grega i de la història de les idees, els darrers anys s’ha produït la revisió del concepte mateix de tragèdia. Cada època ha de madurar els elements amb què bastir, si escau, un discurs propi, i amb aquest tombant de segle sembla arribat el moment d’aquesta aventura hermenèutica, la definició del tràgic. Aquesta contribució nostra no té, emperò, una fita tan noble i alhora tan difícil, ans beslluma un aspecte per nosaltres més abellidor i factible, que consisteix a revisar la presència de la tragèdia ultra ella mateixa, és a dir, la influència que ha tingut sobre els gèneres contemporanis i posteriors. A les pàgines que segueixen volem mostrar com el sentit del tràgic ha inspirat els primers grans autors del gènere historiogràfic, Heròdot i Tucídides, per bé que, com és de suposar, amb els matisos inherents a la diferent Personalitat literària de cadascun.
El present treball es troba dins de la línia d’ investigació “Adaptació del teatre clàssic al teatre modern occidental” GV98-09-116, subvencionada pel Programa de Projectes d’ Investigació i Desenvolupament Tecnològic de la Generalitat Valenciana.
This is a preview of subscription content, log in via an institution to check access.
Preview
Unable to display preview. Download preview PDF.
Notas
H. Bowden, ressenya a D. Fehling, Herodotus and his ‘sources’: citation, invention and narrative art, Leeds 1989; J. Gould, Herodotus, London 1989; i D. Lateiner, The historical method of Herodotus, Toronto 1989, publicada a JHS 112, 1992, pp. 182–184, p. 182.
C. Hofer, Über die Verwandtschaft des herodotischen Stils mit dem homerischen, Program. Meran 1878; A. W. Förstemann, De uocabulis quae uidentur esse apud Herodotum poeticis, Magdeburg 1892; J. M. Donnelli, “The ‘Epic’ of Herodotus”, Classical Bulletin 11, 1934, pp. 4–5; E. Poghirc, “Homère et son influence dans les Histoires d’Hérodote”, StudClas 19, 1980, pp. 7–18; M. Giraudeau, “L’héritage épique chez Hérodote”, BAGB 1984, pp. 4–13; G. L. Huxley, Herodotus and the Epic, Atenes 1989.
G. Lachenaud, Mythologies, religion et philosophie de l’histoire dans Hérodote, Lille & Paris 1978; G. Huxley, “Bones for Orestes”, GRBS 20, 1979, pp. 145–148; N. Ayo, “Prologue and epilogue. Mythical history in Herodotus”, Ramus 13, 1984, pp. 31–47; C. Sourvinou-Inwood, “Myth and History. On Herodotus III, 48 and 50–53”, OAth 17, 1988, pp. 167–182; K. Nickau, “Mythos und Logos bei Herodot”, in W. Ax (ed.), Festschrift C. J. Classen, Stuttgart 1990, pp. 83–100; E. Vandiver, Heroes in Herodotus. The Interaction of Myth and History, Frankfurt 1991.
M. Wundt, De Herodoti elocutione cum sophistarum comparata, Diss. Leipzig 1903; W. Nestle, Herodots Verhältnis zur Philosophie und Sophistik, Progr. Schöntal 1908; A. Dihle, “Herodot und die Sophistik”, Philologus 106, 1962, pp. 207–220.
H. Fohl, Tragische Kunst bei Herodot, Rostock 1913 (Diss. Leipzig); D. Grene, “Herodotus: The Historian as Dramatist”, JPh 58, 1961, pp. 477–488; K.H. Waters, “The Purpose of Dramatization in Herodotus”, Historia 15, 1966, pp. 157–171; A. French, “Topical Influences on Herodotos’ Narrative”, Mnemosyne 25, 1972, pp. 9–27; A. Lesky “Tragödien bei Herodot?”, in K. H. Kinzl (ed.), Greece and the Eastern Mediterranean in Ancient History and Prehistory: Studies presented to Fritz Schachermayr on the Occasion of his Eightieth Birthday, Berlin 1977, pp. 224–230; T.G. Rosenmeyer, “History or Poetry? The Example of Herodotus”, Clio 11, 1982, pp. 239–259; J. Marincola, “Narrator’s Narrative and the Narrator’s Presence”, Arethusa 20, 1987, pp. 121–137, esp. pp. 131–135 a propòsit dels escenaris històries; J. Herington, “The Poem of Herodotus”, Arion 1, 1991, pp. 5–16, cf. p. 7: “What decisively demonstrates Herodotus’ direct dependence on Attic tragedy here (sc. Hdt. I 34–45) is the orchestration of all those motifs into a single tightly constructed narrative, in such a way that all combine to carry the hearer onward to a crashing denouement, the ruin of a great man. Nothing comparable to such an orchestration can be found in the Greek poetic tradition outside tragedy”.
Cf. L. Camerer, Praktische Klugheit bei Herodot. Untersuchungen zu den Begriffen μηχανή, τέχνη, σοφίη, Diss. Tübingen 1965; H.-F. Bornitz, “Der Gebrauch von αὶτίη bei Herodot”, in Herodot-Studien. Beiträge zum Verständnis der Einheit des Geschichtswerks, Berlin 1968, pp. 139–163; H. Barth, “Zur Bewertung und Auswahl des Stoffes durch Herodot. Die Begriffe thoma, thomazo, thomasios und thomastos”, Klio 50, 1968, pp. 93–110; H. M. Lee, “Slander (διαβολή) in Herodotus 7, 10, h, and Pindar, Pythian 2, 76”, H 106, 1978, pp. 279–283; H. C. Avery, “A poetic word in Herodotus”, H 107, 1979, pp. 1–9; J. A. Arieti, “History, hamartia, Herodotus”, Hamartia. The Concept of Error in the Western Tradition. Essays in honor of J. M. Crossen, New York & Toronto 1983, pp. 1–25.
W. Aly, Volksmärchen, Sage und Novelle bei Herodot und seine Zeitgenossen, Göttingen 19692, p. 284. Vegeu també P. W. Rose, “Historicizing Sophocles’ Ajax”, in B. Goff (ed.), History, Tragedy, Theory. Dialogues on Athenian Drama, Austin 1995, pp. 59–90, p. 66: “The madness that perhaps most interested fifth-century Greek thinkers was the criminal madness of those who had too much power -like the Spartan king Cleomenes or the Persian kings Cambyses and Xerxes. The moral view of this madness presented it as a vehicle by which a just divinity induced the excessively powerful to commit crimes so serious as to entail grave consequences for their communities, for their immediate dependents, and for themselves. Punishing the excesses of these overly powerful madmen helped to make the world safe for democracy. For we cannot ignore the fact that the clearest evidence for this moral view of madness is in the fifth-century Athenian democrat Aeschylus and the pro-Athenian historian Herodotus”. D’acord amb aquesta anàlisi, Heròdot hauria compartit amb Esquil una posiciö ideològica del tot favorable als interessos de l’expansiö atenesa. En termes més genèrics, J. A. Arieti, Discourses on the First Book of Herodotus, Boston 1995, p. 15, relaciona Heròdot amb la tragèdia a partir de la idea que la félicitat humana no és duradora.
H. Bischoff, Der Warner bei Herodot, Diss. Marburg, Borna-Leipzig 1932; H. J. Diesner, “Die Gestalt des Tyrannen Polykrates bei Herodot”, AAnt-Hung 7, 1959, pp. 211–219; K. H. Waters, Herodotos on Tyrants and Despots. A Study in Objectivity, Wiesbaden 1971; S. G. Flory, “Laughter, Tears and Wisdom in Herodotus”, AJPh 99, 1978, pp. 145–153; J. G. Gammie, “Herodotus on kings and tyrants: objective historiography or conventional portraiture?”, JNES 45, 1986, pp. 171–195; J. A. S. Evans, “Individuals in Herodotus”, fit Herodotus Explorer of the Past. Three Essays, Princeton & New York 1991, pp. 41–88. C. B. R. Pelling, “Conclusion”, in C. B. R. Pelling (ed.), Character and Individuality in Greek Literature, Oxford 1990, pp. 245–262, p. 259, recorda efectivament com “Herodotus is evidently interested in a pattern of tyrannical behaviour, yet all the tyrants are different, if only in limited ways”.
L. A. Thompson, “Tragic and Humorous Elements in Herodotus”, Phrontisterion 5, 1967, pp. 62–69; R. Rieks, “Eine tragische Erzählung bei Herodot (Hist. 1, 34–45)”, Poetica 7, 1975, pp. 23–44; Th. Rosenmeyer, “History or poetry? The example of Herodotus”, Clio 11, 1982, pp. 239–259.
Sobre oracles i presagis, vegeu J. A. S. Evans, “The dream of Xerxes and the νόμοι of the Persians”, CJ 57, 1961, pp. 109–111; J. Kirchberg, Die Funktion der Orakel im Werke Herodots, Göttingen 1964; G. Bunnens, “Les présages orientaux et la prise de Sardes. À propos d’Hérodote I 84”, in J. Bibauw (ed.), Hommages à M. Renard II, Brussel.les 1969, 130–134; L. Barnabò, “Oracoli come messaggio. Erodoto testimone di una dimensione orale dei responsi oracolare”, B1FG 4, 1977–1978, pp. 157–174; J. Elayi, “Le role de l’oracle de Delphes dans le conflit gréco-perse d’après les Histoires d’Hérodote”, IA 13, 1978, pp. 93–118, i “Deux oracles de Delphes: les reponses de la Pythie à Clisthène de Sicyone et aux Athéniens avant Salamine”, REG 113, 1979, pp. 224–230; M. Dobson, “Herodotus I 47 and the Hymn to Hermes: a solution to the test oracle”, AJPh 100, 1979, pp. 349–359. Sobre els somnis, vegeu A. A. Anastasiou, “To ὄνϵιρον του Κροίσου παρ ‛Ἠροδότῳ”, Athena 69, 1966–1967, pp. 198–220; P. Frisch, Die Träume bei Herodot, Meisenheim am Glan 1968; R. Liesmout, “A dream on a καιρός of history. An analysis of Hdt. VII 12–19”, Mn 23, 1970, pp. 225–249; H. Aigner, “Ein geographischer Traum bei Herodot”, RhM 117, 1974, pp. 215–218; R. Gaertner, “Les reves de Xerxes et d’Artaban chez Hérodote”, Ktéma 7, 1983, pp. 11–18; R. Bichler, “Die ‘Reichsträume’ bei Herodot. Eine Studie zu Herodots schöpferischer Leistung und ihre quellenkritische Konsequenz”, Chiron 15, 1985, pp. 125–147; A. Köhnken, “Der dritte Traum des Xerxes bei Herodot”, H 116, 1988, pp. 24–40. J.A. Arieti, Discourses… p. 54, n. 93, recorda amb encert com “knowing in advance when or how death will come is the stuff of tragedy”.
J. L. Myres, “Herodotus the Tragedian”, apud O. Elton (ed.), A Miscellany presented to Dr. J. M. MacKay, Liverpool 1914, pp. 88–96; K. F. Smith, “The literary tradition of Gyges and Candaules”, AJPh 41, 1920, pp. 1–37; O. Regenbogen, “Die Geschichte von Solon und Krösus”, Gymnasium 41, 1930, pp. 1–20 (= W. Marg (ed.), Herodotos, Darmstadt 1965, pp. 375–403); K. Latte, “Ein antikes Gygesdrama”, Eranos 48, 1950, pp. 136–144; E. Lobel, “A Greek Historical Drama”, PBA 35, 1950, pp. 207–216; E. Lobel & D. Page, A New Chapter in the History of Greek Tragedy, Cambridge 1951; J. C. Kamerbeek, “De nouo fragmento tragico in quo de Gyge et Candaule agitur”, Mnemosyne 5, 1952, pp. 108–115; M. Gigante, “Un nuovo frammento di Licofrone tragico”, PdP 7, 1952, pp. 5–17; V. Martin, “Drame historique ou tragédie? Remarques sur le nouveau fragment tragique relatif à Gygès”, MH 9, 1952, pp. 1–9; H. Lloyd-Jones, “The Gyges Fragment: a new Possibility”, PCPhS 182, 1952–53, pp. 36–43, i “Problems of Early Greek Tragedy”, Cuadernos Fund. Pastor, 13, 1966, pp. 11–33; J. Kakridis, “Ἠ γυναι̂κα του̂ Κανδαΰλη”, Hellenica 12, 1952–53, pp. 1–14 i p. 372; A. Lesky, “Das hellenistische Gyges-Drama”, H 81, 1953, pp. 1–10; E. Cazzaniga, “Il frammento tragico di Gige e la tradizione retorica”, PdP 8, 1953, pp. 381–398; A. E. Raubitschek, “Gyges in Herodotus”, Classical Weekly 48, 1955, pp. 48–51; Q. Cataudella, “Sulla cronologia del cosidetto frammento di Gige”, Studi in onore di A. Calderini e R. Paribeni II, Milano 1956, pp. 103–116; D. N. Levin, “Croesus as ideal tragic hero”, CB 36, 1960, pp. 33–34; D. Page, “An early Tragedy on the Fall of Croesus?”, PCPhS 188, 1962, pp. 47–49; J. H. Thiel, “Solon en Croesus”, Hermeneus 34, 1963, pp. 191–210; J. Meunier, “L’épisode d’Adraste”, Didaskalikon 23, 1963, pp. 1–12; T. Krischer, “Solon und Kroisos”, WSt 77, 1964, pp. 174–177; H.-P. Stahl, “Herodots Gyges-Tragödie”, H 96, 1968, pp. 385–400, i “Learning through suffering? Croesus’ conversations in the history of Herodotus”, YCIS 24, 1975, pp. 1–36; Ch. W. Fornara, Herodotus. An Interpretative Essay, Oxford 1971; Ch. Segal, “Croesus on the Pire: Herodotus and Bacchylides”, WSt 84, 1971, pp. 39–51; N. Holzberg, “Zur Datierung der Gyges-Tragödie POx 2382”, ZAnt 23, 1973, pp. 237–286; A. C. Sheffield, Herodotus’ portrait of Croesus. A study in historical artistry, Diss. Stanford Univ., 1973; B. Snell, “Gyges und Kroisos als Tragödien-Figuren”, ZPE 12, 1973, pp. 197–205; R. Kassel, “Herodot und Gyges-Drama”, ZPE 14, 1974, p. 226; P. Oliva, “Die Geschichte von Kroisos und Solon”, Das Altertum 21, 1975, pp. 175–181; J.A. Evans, “What happened to Croesus”, CJ 74, 1978, pp. 34–40, i “Candaules, whom the Greeks name Myrsilus…”, GRBS 26, 1985, pp. 229–233; C. C. Chiasson, “The Herodotean Solon”, GRBS 27, 1986, pp. 249–262; T.S. Brown, “Solon and Croesus (Hdt. I 29)”, AHB 3, 1989, pp. 1–4; S. O. Shapiro, “Learning through Suffering: Human Wisdom in Herodotus”, CJ 89, 1994, pp. 349–355. Destaca, per la radicalitat de la seva proposta, l’article de Myres, el qual duu a un punt gairebé absurd el color dramàtic de les Històries, i pretén de reconéixer-hi dos drames, una Σάρδϵ́ων ἅλωσις al llibre I i un Κλϵομϵ́νης μαινόμϵνος als llibres V–VI. Pel que fa a l’anomenat drama de Giges -P.Oxy. 2382 II-, tot i que l’autor de l’editio princeps, Lobel, seguit, entre d’altres, per Page, Lloyd-Jones i Cataudella, acceptava que el text corresponia a una tragèdia de l’època clàssica -Lloyd-Jones suggereix la possibilitat que es tractés, bé d’un diàleg tràgic, bé d’un iambe d’Arquíloc-, la dataciö de la quai la faria remuntar als inicis mateixos del génère i probablement a Frínic, d’altres com ara Latte, Kamerbeek, Gigante, Kakridis i Cazzaniga han proposat una dataciö tardana, d’època hel.lenística o imperial, soluciö aquesta a la qual ens adherim vistos alguns trets de la llengua emprada per l’autor. També hi hem d’afegir R. Cantarella, “Il frammento di Ossirinco su Gige”, Dioniso 15, 1952, pp. 3–31, per bé que interpreta que el fragment pertany a una novel.la, sense donar per plausible l’escansió habitual, que hi veu un Parlament en trímetres iàmbics.
A. Y. Campbell, “Aeschylus’ Agamemnon 1222–38 and treacherous Monsters”, CQ 29, 1935, pp. 25–36; J. Casseur, Hérodote et les tragiques du Ve siècle, Bruxelles 1942; W. C. Kirk, “Aeschylus and Herodotos”, CJ 51, 1955, pp. 83–86; F. Robert, “Histoire et tragédie au Vème siècle”, L’Information littéraire 8, 1956, pp. 66–70; “Mystère et tragédie”, REG 75, 1962, pp. X–XIII; i “Sophocle, Périclès, Hérodote et la date d’Ajax”, RPh 38, 1964, pp. 213–227; R. Browning, “Herodotus v. 4 and Euripides, Cresphontes fr. 449 N.”, CR 11, 1961, pp. 201–202; G. Germain, “Du conte à la tragédie. A propos d’Antigone 905–912”, REG 80, 1961, pp. 106–112; G. Donini, “Sofocle, El. 916–917 e Erodoto”, Maia 23, 1971, p. 65; i H.-P. Stahl, “Learning through Suffering? Croesus’ Conversations in the History of Herodotus”, YClSt 24, 1975, pp. 1–36, esp. pp. 6–7. K. Reinhardt, Sophokles, Frankfurt 19764, pp. 93 i 251; T. A. Szlezak, “Bemerkungen zur Diskussion um Sophokles, Antigone 904–920”, RhM 124, 1981, pp. 108–142; W. Rösier, “Die Frage der Echtheit von Sophokles, Antigone 904–920 und die politische Funktion der attischen Tragödie”, in A. H. Sommerstein, S. Halliwell, J. Henderson & B. Zimmermann (edd.), Tragedy, Comedy, and the Polis, Bari 1993, pp. 81–99. Val la pena de citar els passatges de l’obra de K. Reinhardt, cf. p. 95: In seiner Begründung dieses “Nomos” folgt nun freilich Sophokles einer herodotischen Novelle’, a propösit d’Hdt. III 119 i S. Ant. v. 891 ss.; p. 251: Entlehnungen aus Herodot begegnen sonst denn auch nur in den späteren Stücken, Öd. Tyr. 981, El. 62, 421, Phil. 1207, Öd. Kol. 337. Dins la mateixa línia de subratllar les concomitàncies amb Esquil i Söfocles i les discordances amb Eurípides, vegeu W. Breitenbach, Untersuchungen zur Sprache der euripideischen Lyrik, Hildesheim 1967 (= Stuttgart 1934), p. 118: Mit Herodot gemeinsam hat Eur. mindestens 25 (= 0–6%) Wörter. Ara bé, R. Meridor, “The function of Polymestor’s crime in the Hecuba of Euripides”, Eranos 81, 1983, pp. 13–20, adverteix una dependència de l’autor tràgic respecte d’Hdt. DC 116–120.
Fr. Egermann, “Arete und tragische Bewußtheit bei Sophokles und Herodot”, apud AA.VV., Vom Menschen in der Antike, München 1957, pp. 5–128.
J. Rasch, Sophocles quid debeat Herodoto in rebus ad fabulas ornandas adhibitis, Leipzig 1913.
J. Rasch, op. cit., p. 30. Més modernament, A. M. Dale, Euripides. Helen, Oxford 1967, pp. XXIV i ss., situa la composiciö de l’Electra cap al 413 a.C. Pel que fa als arguments de Rasch, val la pena de ressenyar l’exemple, comentat a les pp. 20–21, de S. El. v. 445 ϵ̀ξϵ́μαξϵν, verb d’origen joni que reemplaça l’habituai a l’àtic, ἀπομόόρνυμι, i que hauria estat manllevat a Heròdot, on el registrem a IV 64. També hem de recollir la hipòtesi de la influència d’Hdt. I 108 sobre S. El. vv. 417–423. És ben cert que Rasch va estar prudent en fer les sèves conclusions, cf. p. 29: Sophocli quidem Electram fabulam componenti sub oculis fuisse libros Herodoti litteris mandatos non plane confirmatur.
Aquesta tragèdia seria anterior al 414 a.C. Segons Rasch, op. cit., p. 21, el frg. 432 Nauck (= Radt), Σκυθιστὶ χϵιρόμαρκτον ϵ̓κδϵδαρμϵ́νος, reprendria Hdt. IV 64. El mateix costum escita apareix també a E. El. 241 -Rasch data l’obra el 413 a.C-, tot i que sense utilitzar el lèxic herodoteu.
J. Rasch, op. cit., pp. 30–54, fa per demostrar la dependència de l’Alexandre, que ell data entre 430 i 415 a.C, respecte de tota la secciö narrativa referent a l’adolescència de Cir, al llibre I de les Històries. Tanmateix, a nosaltres el tema em sembla propi del folk-tale: és ben conegut el motiu del fill del rei criat a muntanya per pastors que el salven de la mort, perquè el seu pare l’havia abandonat. De fet, l’estil del text herodoteu així ho suggereix. Pel que fa a l’Alexandre, vegeu S. Luria, “Noch einmal über Antiphon in Euripides’ Alexandros”, H 64, 1929, pp. 491–497; A. Scheiweiler, “Zum Alexandros des Euripides”, Philologus 97, 1949, pp. 321 ss.; B. Menegazzi, “L’Alessandro di Euripide”, Dioniso 14, 1951, pp. 172–197; D. Lanza, “L’Alessandro e il valore del doppio coro euripideo”, S1FC 34, 1962, pp. 230–245; J. O. G. Hanson, “Reconstruction of Euripides’ Alexandros”, H 92, 1964, pp. 171–181; R. A. Coles, A new Oxyrhynchus papurus: the hypothesis of Euripides’ Alexandros, London 1974; i D. Kovacs, “On the Alexandras of Euripides”, HSCPh 88, 1984, pp. 47–70.
C.C. Chiasson, The Question of tragic Influence in Herodotus, Yale University, 1979, i “Tragic Diction in Herodotus. Some Possibilities”, Phoenix 36, 1982, pp. 156–161.
C. Chiasson, The Question… pp. 237–238: The tragedians had a perceptible but apparently limited effect on the literary art of the Histories.
S. Sancho, Estudi del llibre I de les Històries d’Herödot des d’una perspectiva dramàtica, tesi de llicenciatura, València 1994; Procedimientos de dramatización en las Historias de Heródoto (libros I–IX), tesi doctoral, València 1996.
S. Sancho, Estudi… p. 22.
Tot i que al seu treball del 1994 Sancho limita el seu estudi al llibre I de les Històries, els procediments de dramatitzaciö de caire literari s’estenen, com és lògic, al conjunt de l’obra. En posarem com a exemple el recurs als diàlegs a III 80–82; V 106,1; VI 68,1; VII 147; 157–158; 209 i 234–237; als oracles a V 92 b 2 i b 3; i a l’aparició d’ϵνύύπνια i δψ€ις a Hdt. VII 12, 1–2; 14, 1; 15, 3; i 18, 3.
Aquest grup de trets inclou l’ús del dual, la formaciö de paraules -on Sancho estudia fins a vint-i -dos sufixos-, els compostos nominals, els verbs πριπ̂λα i els verbs iteratius.
Aquest bloc, que configura el gruix de la tesi doctoral de la Profa. Sancho, inclou els següents trets: genitius d’inherència i d’encariment, genitius en -θϵν, anàstrofe, apòcope, ús adverbial de preposicions, ἀνά i παρά amb acusatiu temporal, ϵ̀κ i πρός amb complement d’agent, ὑπό de circumstàncies contingents, ἀμϕί amb instrumental com a règim de uerba timendi, ϵ̓ν, πϵρί i σύν amb instrumental, ϵ̓πί amb datiu causal, ús de preposicions impròpies, infinitiu jussiu, perífrasis verbals, adjectius verbals, present històric, ἅτϵ amb participi, la negaciö, ús adverbial de πρίνi α̌ν, ús relatiu de ἵνα, ὅπως comparatiu, ὡς per ὡστϵ, ὡς final, ús d’ ϵ̓πϵί com a partícula, períodes condicionals amb subjuntiu i optatiu, πρίν amb subjuntiu i ús d’ϵὕτϵ.
S. Sancho, Procedimientos… p. 309. La citació refereix a A. Mastrocinque, “La liberazione di Tebe (379 a. C.) e le origini della storiografia tragica”, apud Omaggio a P. Treves, Padova 1983, pp. 237–247.
D. H. Th. 15, 3 i Comp. 7, 1, on qualifica el discurs dels platesos -Th. III 53–59- com a obra πάνυ χαρίϵντως συγκϵιμϵ́νη καὶ μϵστὴ πάθους.
Plut. De glor. Ath. 347 a.
Per esmentar només el darrer epígon d’aquesta llarga tradició crítica, vegeu M. López, La historiografía en Grecia y Roma. Conceptos y autores, Lleida 1991, p. 25. Sobre la pretesa existència de dues escoles historiogràfiques gairebé ab initio, vegeu H. Strasburger, Die Wesenbestimmung der Geschichte durch die antike Geschichtsschreibung, Wiesbaden 1966. Per a una perspectiva ajustada a la realitat, A. López Eire, “De Heródoto a Tucídides”, StHist 8, 1990, pp. 75–96. Sobre l’abast de l’ἀλήθϵια a les Històries de Tucídides, vegeu P. F. Butti de Lima, “Dalla verità nella guerra alla verità nella storia”, QUCC 28, 1988, pp. 91–102, cf. pp. 100–101: “(…) Tucidide ci presenta, nella sequenza degli avvenimenti o nei discorsi di difesa dell’imperialismo, una verità che si impone per l’esclusione della giustizia nello stabilire il gioco delle forze e degli interessi. (…) La verità, qui, appare come ‘giustificazione’ del potere, escludendo la pratica della guistizia, ora considerata, nel gioco desuguale delle forze, incapace di imporsi”.
F. Cornford, “Mythistory and the Drama”, Thucydides Mythistoricus, London 1907, pp. 129–152, açí p. 129.
Implícitament, Cornford fa una evident negaciö de l’objectivitat del discurs historiogràfic de Tucídides, però no explica en què consisteix la selecció dels materials narratius, ni les proporcions amb què apareixen, ni la perspectiva amb què l’autor se n’ocupa. Un possible punt de partença per a la discussiò de la tècnica de dramatitzaciò tucidídia fòra D. H. VII 14, 3, on el crític s’estranya dels principis de selecció que fan ometre determinades seqüències i resaltar d’altres, en canvi.
F. Cornford, op. cit., pp. 139–149; en aquesta línia, vegeu també G. Méautis, “Thucydide et Eschyle”, Mélanges d’archéologie et d’histoire offerts à Ch. Picard. RA 29–32, 1949, pp. 716–719.
J. Marincola, Authority and Tradition in Ancient Historiography, Cambridge 1997, p. 23.
L. Auffenberg, De orationum operi Thucydideo insertarum origine, ui historica, compositione, Krefeld 1879, p. 14: Ut populorum naturas orationibus Thucydides optime explanauit, optime non minus eius elucet ars in singulis uiris summis ipsorum contionibus depingendis, ita ut, cum raro suis uerbis eos describat, tamen intimam hominum naturam sentiendique rationem perspiciamus, quam insignem eius in moribus exprimendis artem antiqui iam admirati sunt. Sed non omnium quas loquentes facit personarum ingenia Thucydides pari studio repraesentat, sed nonnullarum naturae orationibus uix extremis lineis adumbrantur etc.
L. Auffenberg, op. cit., p. 15, on esmenta l’ardoresa jovenívola d’Alcibíades i l’enginy senil de Nícies.
Fr. Blass, Die attische Beredsamkeit I. Von Gorgias bis zu Lysias, Hildesheim & New York 1979 (= Leipzig 1887), p. 242: “In Ausdruck und Form sind, wie dies auch Dionysios ausführt, zwischen den einzelnen Reden merkliche Unterschiede, so zwar, daß der Grundcharakter der thukydideischen Sprache überall bleibt, und nur ein Mehr oder Minder von Kunst und Künstlichkeit nebst den aus dem Gegenstande und der Sachlage hervorgehenden Eigenthümlichkeiten die Verschiedenheit macht. Encara, a la p. 243: die Individualitäten der Redner dagegen werden nur durch den Gedanken, nicht durch die Sprache zum Ausdruck gebracht. Auch ob eine Rede künstlicher und dunkler, oder einfacher und leichter verständlich ist, hat mit der Person des Sprechers nicht zu thun; die Gegenstände, von denen augenblicklich die Rede ist, bewirken das eine wie das andre”. I. Bruns, Das literarische Porträt der Griechen, Hildesheim 1985 (= Berlin 1896), pp. 22–23; A. W. Gomme, Essays in Greek History and Literature, Oxford 1937, p. 160; K. J. Dover, “The Speeches”, in A.W. Gomme, A. Andrewes & K. J. Dover, A Historical Commentary on Thucydides V. Book VIII, Oxford 1981, pp. 393–399, açí pp. 395–396: “All his speakers talk the same language, irrespective of nationality and cultural milieu, and it is his language, idiosyncratic, sophisticated, exhibiting a variety of linguistic abnormalities for which the closest parallels are almost always to be foun in his own narrative style. Més avant, a la p. 397, diu encara: There is no good reason to suppose that a Greek, accustomed to the virtual absence of individualization in the language of characters in epic, tragedy, comedy, and historiography of Herodotean type, should be disconcerted by the linguistic uniformity of the Thucydididean speeches etc.” També C. Schrader, “Tipología y orígenes de la historiografía griega”, in A. López Eire & C. Schrader, Los orígenes de la oratoria y la historiografía en la Grecia clásica, Zaragoza 1994, pp. 81–200, açí p. 117, al.ludeix a la casi absoluta uniformidad estilística [sc. dels discursos], sin que en ellos tiendan a aflorar rasgos individuales, de manera que un ateniense se expresa como un lacedemonio, o Pericles como Cleó n.
G. L. Cooper III, Zur syntaktischen Theorie und Textkritik der attischen Autoren, Zürich 1971, pp. 79–81; D. P. Tompkins, Stylistic Characterization in Thucydides, Phil. Diss., Stanford 1971, i “Stylistic Characterization in Thucydides: Nicias and Alcibiades”, YCIS 22, 1972, pp. 181–214; C.W. Macleod, “Form and Meaning in the Melian Dialogue”, Historia 23, 1974, pp. 385–400; D. Del Corno, “Nicia e Alcibiade all’assemblea. La caratterizzazione individuale dei discorsi in Tucidide”, WJA 1, 1975, pp. 45–58; J. T. Kirby, “Narrative Structure and Technique in Thucydides VI–VII”, CA 2, 1983, pp. 183–211; J. W. Allison, “Sthenelaidas’ Speech: Thucydides 1.86”, H112, 1984, pp. 9–16; P. Arnold, “The persuasive style of debates in direct speech in Thucydides”, H 120, 1992, pp. 44–56; E. D. Francis, “Brachylogia laconica: Spartan speeches in Thucydides”, BICS 38, 1991–93, pp. 198–212; Th. F. Garrity, “Thucydides 1.22.1: Content and Form in the Speeches”, AJPh 119, 1998, pp. 361–384.
Tot i que sense relaciò directa amb la qüestió de la caracterització dels personatges que intervenen als discursos, cal ressenyar el fet que S. Hornblower, “Narratology and Thucydides”, in S. Hornblower (ed.), op. cit., pp. 131–166, pp. 164–166, admet la utilització, per part de Tucídides, d’informacions manifestades in ore pels protagonistes dels diferents esdeveniments, de forma que l’autor hauria adoptat una pluralitat de veus narratives.
J. H. Finley, “Euripides and Thucydides”, HSClPh 49, 1938, pp. 23–68; “The Origins of Thucydides’ Style”, HSClPh 50, 1939, pp. 35–84; i Thucydides, Harvard 1942, pp. 321–324.
A. E. Wardman, “Myth in Greek Historiography”, Historia 9, 1960, pp. 403–413; H. Flashar, Der Epitaphios des perikles. Seine Funktion im Geschichtswerk des Thukydides, Heidelberg 1969; B. M. Froberg, The dramatic excursuses in Thucydides’ History, Diss. Ohio 1971; H. Verdin, “Les remarques critiques d’Hérodote et Thucydide sur la poésie en tant que source historique”, in Historiographia antiqua. Festschrift Peremans, Leuven 1977, pp. 53–76; N. Marinatos, “Nicias as a Wise Advisor and Tragic Warner in Thucydides”, Philologus 124, 1980, pp. 305–310; C. W. Macleod, “Thucydides and Tragedy”, Classicum 21, 1982, pp. 1–10 (= Collected Essays, Oxford 1983, pp. 140–158); H. Funke, “Poesia e storiografia”, QS 12, 1986, pp. 71–93; S. Hornblower, Thucydides, Trowbridge 1987, pp. 13–33; L. Polacco, “Una tragedia greca in prosa: la spedizione ateniese in Sicilia”, AIV 148, 1989–90, pp. 21–56; i V. Jung, Thukydides und die Dichtung, Frankfurt 1991. Vegem-ne com a exemple el següent paràgraf de la monografia de Hornblower, op. cit., p. 28, en esmentar eis gèneres que influïren en la concepció i composició de l’obra tucidídia: “The third debt is perhaps not strictly a debt to Herodotus at all, but a shared debt to others, namely the poets. The debt consists in the poetic, specifically epic and tragic, arrangement of material and choice of vocabulary. This is a topic we shall have to return to (…), but when asking, as we must, why Thucydides so often seems to echo the techniques of poetry, we should first remember that Herodotus had already done so. In view of what was said above about the Herodotean character of the Pausanias-Themistocles excursus, it is not surprising that poetic reminiscences should be specially common there. For instance ‘taking with the spear’ is an expression from heroic poetry, and the Greek formula ‘neither night nor day’ is in sing’song iambic rhythm. Again, with Themistocles’ use of Ademuts’ son we may compare Telephus’ use of Agamemnon’s infant son Orestes in Euripides’ lost play Telephus; Telephus seized the child and thretened to kill him unless the Greeks helped to heal his wound. But the debt to poetry goes far deeper. Above all there is a debt to epic in the very choice of subject, a great war. Just as in Herodotus there is Homeric reminiscence in the phrase ‘beginning of evils’, used of the Athenian ships sent to the Ionian revolt”, (el subratllat és nostre).
H.-Th. Lehmann, Theater und Mythos. Die Konstitution des Subjekt im Diskurs der antiken Tragödie, Stuttgart 1991, p. 163: Bei Thukydides gibt es wohl eine ähnliche Haltung Krieg und Macht gegenüber wie bei den Tragikern. Aber die Art seines Diskurses föhrt trotzdem zu einem radikal anderen Blickwinkel. Obgleich noch embryonale Historie, zeigt sein Werk eine deutliche Tendenz auf die Logifizierung der geschichtlichen Ereignisse, die er beispielsweise durch Analogien und Vergleiche zwischen Personen und Strategien zu vereinheitlichen sucht.
P. Butti de Lima, La inchiesta e la prova. Immagine storica, practica giuridica e retorica nella Grecia classica, Torino 1996, esp. pp. 112–116. Vegeu al respecte la nostra ressenya a SPhV 3, 1998, pp. 148–151, esp. p. 150 i n. 4.
Ph. Both, De Antiphonte et Thucydidis genere dicendi, Marburg 1875; A. Nieschke, De Thucydide Antiphontis discipulo et Homeri imitatore, Münden 1885; O. Diener, De sermone Thucydidis quatenus cum Herodoto congruens differat a scriptoribus Atticis, Leipzig 1889; Ch. F. Smith, “Traces of Tragic Usage in Thucydides”, TAPhA 22, 1891, XVI–XXI; “Poetic Words in Thucydides”, TAPhA 23, 1892, pp. XLVIII–LI; “Some Poetical Constructions in Thucydides”, TAPhA 25, 1894, pp. 61–81; i “Traces of Epic Usage in Thucydides”, TAPhA 31, 1900, pp. 69–81; J. Ehlert, De uerborum copia Thucydidea quaestiones selectae, Berlin 1910; F. Rittelmeyer, Thukydides und die Sophistik, Leipzig 1915.
L. A. L. Cyranka, De orationum Thucydidearum elocutione cum tragicis comparata, Vratislava 1875.
V. Jung, op. cit., pp. 36–37: “Nur in geringen Maße werden Versuche gemacht, die gewonnenen Ergebnisse in irgendeiner Weise auszuwerten und sie in eine Interpretation einzubeziehen. Antworten auf die Frage nach dem Grund solcher Gemeinsamkeiten mit der Dichtung machen zum großen Teil Umstände dafür verantwortlich, die außerhalb des bewußten Gestaltungswillens des Thukydides liegen. Nur vereinzelt werden konkrete Stellen im Text oder auch die sprachlichen Anklänge an die Dichtung allgemein als bewußt gesetzt interpretiert und einzelnen ‘poetischen Eigentümlichkeiten’ eine ganz bestimmte von Thukydides beabsichtigte Funktion zugewiesen.”
V. Jung, op. cit., p. 36.
G. Busolt, Griechische Geschichte, III 2, Gotha 1904, p. 674; M. Cornford, op. cit.; D. Grote, History of Greece VII, New York 1907, p. 163; A. M. Parry, op. cit., p. 194: “It is the only passage in the work which is fully dramatic in form. And it is the most evident example of the artistic composition of the work. The razing of Melos, and the selling of its inhabitants into slavery, was not a decisive event in the external history of the War. It is obviously put here for purely dramatic purposes, to show the turn the Athenian intellect had finally taken, and to prepare the way for the Sicilian Expedition, which directly follows. Moreover, the conference was not held in public, and the names of neither the Athenian envoys nor their Melian interlocutors are given. Evidently, Thucydides could not possibly have known what was said on that occasion. The Conference is, far more obviously than any or the other speeches of the History, the dramatic creation of Thucydides”. L. Canfora, “Strutture e funzione del dialogo in Tucidide e in Pseudo-Senofonte”, In AA.VV., La struttura della fabulazione antica, Genova 1979, pp. 27–44, p. 27: “(…) La singolarità del dialogo tra Melii e Ateniesi consiste nella eliminazione di queste didascalie e nella successione drammatica degli interventi, come in un testo scenico”. M. Cagnetta, “Riforma della dialettica agonale nel dialogo dei Meli”, QS 32, 1990, pp. 159–162, p. 161: “(…) La pagina tucididea assume qui l’aspetto di un copione teatrale, privo di raccordi narrativi, e, come in un copione, è solo dalle battute che internamente scaturiscono le modalità dell’azione e le intenzioni dell’autore”. Per a una anàlisi semblant d’una altra secció retòrica, en concret la del débat entre platesos i tebans a III 53–59, vegeu J. C. Hogan, “Thucydides 3. 52–58 and Euripides’ Hecuba”, Phoenix 26, 1972, pp. 241–257.
J. Redondo, “Diálogo y retórica en Tucídides: el debate entre atenienses y melios”, in V. Bécares, M. P. Fernández Alvarez & E. Fernández Vallina (edd.), Kalon Theama. Estudios de Filología Clásica e Indoeuropeo dedicados a F. Romero Cruz, Salamanca 1999, pp. 197–207.
Th. V 195, 3 καὶ πρὸς μϵ̀ν τὸ θϵι̂ον οὕτως ϵ̓Κ του̂ ϵἰκότο οὐ φοβούμϵθα ϵ̓λασσώσσϵσθαι cf. S. Ai. v. 254 (lyr.) i E. Io v. 628 (rec). Vegeu R. Kühner & B. Gerth, Grammatik der griechischen Sprache II 2, Hannover 1976 (= Hannover & Leipzig 19043), p. 398.
Els melis, en canvi, només presenten un sol exemple de poetisme, concretament el verb ύποτίθϵσθαι V 90 ύπϵ́θϵσθϵ.
Th. V 103, 2 λυμαίνομαι V 105, 3 τὸ ἀπϵιρόκακον.
E. Hipp. v. 1068, Hel. v. 1099 i Bacch. v. 354, Ar. Eq. v. 1284, que tenen en comú l’esment a determinats sollaments, cf. R. Parker, Miasma. Pollution and Purification in Early Greek Religion, Oxford 1983, p. 195, n. 24.
Antipho. V 63.
E. Alc. 927.
B. L. Ullmann, “History and Tragedy”, TAPhA 73, 1942, pp. 25–53; E. Schwartz, Fünf Vorträge über den griechischen Roman, Berlin 19432, pp. 123–125; K. von Fritz, “Histoire et historiens dans l’antiquité”, in Entretiens sur l’antiquité classique IV, Vandoeuvres-Genève 1958, pp. 85–145; Ch. W. Fornara, The Nature of History in Ancient Greece and Rome, Berkeley, Londres & Los Angeles 1983, pp. 131–134; G. Marasco, “Ctesia, Dinone, Eraclide di Cuma e le origini della storiografia ‘tragica’”, QUCC 6, 1988, pp. 48–67; i K. Meister, Die griechische Geschichtsschreibung, Berlin 1990, pp. 95–102. Sobre el caràcter imprecís i equívoc del terme hisíoriografia tràgica, que fem servir només per respecte a la tradició, vegeu F.W. Walbank, “Tragic History: a Reconsideration”, BICS 2, 1955, pp. 4–14, pp. 4 i 11, i “History and Tragedy”, Historia 9, 1960, pp. 216–234 (= Selected Papers, Cambridge 1985, pp. 224–241), pp. 233–234, i S. Hornblower, “Introduction”, in S. Hornblower (ed.), Greek Historiography, Oxford 1996, pp. 1–72, açí pp. 44–45.
El nom es deu a Polibi, IX 2,4–6.
E. Schwartz, Fünf Vorträge über den griechischen Roman, Berlin 19432 (= 1896), pp. 123–125; P. Scheller, De hellenistica historiae conscribendae arte, Diss. Leipzig 1911; K. von Fritz, op. cit.; N. Zegers, Wesen und Ursprung der tragischen Geschichtsschreibung, Diss. Köln 1959; C. O. Brink, “Tragic History and Aristotle’s School”, PCPhS 186, 1960, pp. 14–19.
B. L. Ullman, op. cit.
H. Strasburger, “La storia secondo i Greci: due modelli storiografici”, in D. Musti (ed.), La storiografia antica. Guida storica e critica, Roma & Bari 1979, pp. 1–32 (= “Die Wesensbestimmung der Geschichte durch die antike Geschichtsschreibung”, Sitz. wiss. Ges. Univ. Frankfurt 5, 1966, pp. 47–97), p. 32.
G. Giangrande, “On the origins of the Greek Romance: the birth of a literary form”, in H. Gärtner (ed.), Beiträge zum griechischen Liebesroman, Hildesheim 1984, pp. 125–152 (= Eranos 60, 1962, pp. 132–159), pp. 132–133.
Per a una revisió d’aquest tòpic vegeu, respectivament, K. A. Riemann, Das herodoteische Geschichtswerk in der Antike, München 1967, pp. 47–55, i O. Murray, “Herodotus and Hellenistic Culture”, CQ 22, 1972, pp. 200–213, per a Heròdot, i S. Hornblower, “The Fourth-century and Hellenistic Reception of Thucydides”, JHS 115, 1995, pp. 47–68, per a Tucídides.
p. A. Brunt, “Cicero and historiography”, in Studies in ancient Greek history and thought, Oxford 1993, pp. 181–209.
S. Hornblower, “The fourth-century…”, p. 62.
Phot. Bibl. 171 b.
Sobre Ctèsies, vegeu P. Krumbholz, “Zu den Assyriaka des Ktesias”, RhM 50, 1895, pp. 205–240 i 52, 1897, pp. 237–285; A. Momigliano, “Tradizione e invenzione in Ctesia”, A & R 12, 1931, pp. 15–44; G. J. Aalders, “Een nieuw fragment van Ctesias Persica”, Hermeneus 28, 1956, pp. 1–6; M. Gigante, “Lettera alla regina o dello stile di Ctesia”, RFIC 40, 1962, pp. 249–272; F. W. König, Die Persika des Ktesias von Knidos, Graz 1972; G. Giangrande, “On an alleged Fragment of Ctesias”, QUCC 23, 1976, pp. 31–46; J. M. Bigwood, “Ctesias as historian of the Persian Wars”, Phoenix 32, 1978, pp. 19–41, i “POxy 2330 and Ctesias”, Phoenix 40, 1986, pp. 393–406; i B. Eck, “Sur la vie de Ctésias”, REG 103, 1992, pp. 409–434. Per a Duris, vegeu R. K. Kebric, In the Shadow of Macedon, Duris of Samos, Wiesbaden 1977, i L. Torraca, Duride di Samo. La maschera scenica nella storiografia ellenistica, Salerno 1988. Per a Filarc, vegeu Pol. II 56, pp. 10–12, passatge en què Polibi li retreu d’haver confòs la història amb la tragèdia.
E. Gabba, “True History and False History in Classical Antiquity”, JRS 71, 1981, pp. 50–62. Contra, J. Marincola, Authority and Tradition…, p. 23, el qual accepta només la referènda, dins una única classe social destinatària de les obres literàries, about various distinctions among the elite, not upper- and lower-class audiences.
J. M. Mossman, “Tragedy and Epic in Plutarch’s Alexander”, JHS 108, 1988, pp. 83–93, representa un bon exemple de les possibilitats que la historiografia tràgica oferia als autors. Plutarc se’n va servir per tal de suggerir al lector els trets més cridaners de l’etopeia d’Alexandre el Gran. Un altre exemple és l’estudiat per F. W. Walbank, “Φίλιππος τραγῳδούμϵνος: a Polybian experiment”, JHS 58, 1938, pp. 55–68. Hi afegirem també FJBJ I pp. 438–444, secció dedicada al relat de les difícils relacions del rei Herodes amb la seua esposa Mariamme, l’odi per la qual va acabar de forma tràgica. Com se’n diu al treball de J. Redondo, “The Greek language of the Hebrew Historian Josephus”, H 127, 1999 (en premsa): “The conflation of some other stylistic devices -word-order, verbal substantives, nominal and verbal compounds, historic present, direct discourse, ὑπό with causal genitive-contribute to create a tragic colour”.
F. W. Walbank, “Tragic History: a Reconsideration”, pp. 5 i 9, a propòsit, respectivament, de la inexistència d’una unitat estilística i de la impossibilitat de fer equivaldre historiografia tràgica i retòrica.
a més dels dos articles esmentats més amunt, cf. n. 54, vegeu també F. W. Walbank, Polybius, Berkeley & Los Angeles 1972, pp. 34–40. Vegeu també A. Mastrocinque, op. cit., cf. n. 24.
F. W. Walbank, “History and Tragedy”, esp. pp. 221 ss., cf. p. 229: History and tragedy are thus linked together in their common origin in epic, in their use of comparable and often identical material, and in their moral purpose. Vegeu també p. 233, on arriba a parlar d’una fundamental affinity going back to the earliest days of both history and tragedy.
Sobre els epicismes a l’obra herodotea, cf. W. Aly, Volksmärchen…, pp. 266–267.
Sobre la influència de la tragèdia com a vehicle ideològic i dins una societat concreta com ho era l’de l’època clàssica, vegeu J. Griffin, “The social function of Attic tragedy”, CQ 48, 1998, pp. 39–61. A les pp. 58–59 subratlla la utilització de procediments dramàtics per part tant d’Herò dot com de Tucí dides.
Ch. Fornara, op. cit., pp. 75–93; H. Wood, The Histories of Herodotus: an Analysis of the Formal Structure, Paris & Den Haag 1972, p. 193.
D. Rosenbloom, “Myth, History, and Hegemony in Aeschylus”, in B. Goff (ed.). op. cit., pp. 91–130, p. 92, en diu: “Many have noted that the end of the Histories is a warning to the Athenians about the dangers of their sphere of domination. The final events of the narrative, the Athenian siege of Sestos, the stoning of Artayktes’ son before his eyes, Artayktes’ crucifixition, and the wisdom of Cyrus on how empire is undermined by the fruits of empire, seem calculated to formulate a message to the new imperial power. A similar patterning of events is evident in Thucydides: the Athenian empire grew powerful, provoked fear in the Spartans, and compelled them to “liberate” the Hellenes.”
F. W. Walbank, “Tragic History”, p. 12 respecte d’Heròdot, i pp. 8 i 10 respecte de Tucídides, tot i que no s’està de reconèixer -p. 8- el caràcter modèlic de Th. VII 70–71 com a exemple de narració dramatitzada.
Author information
Authors and Affiliations
Editor information
Rights and permissions
Copyright information
© 2000 Springer-Verlag GmbH Deutschland
About this chapter
Cite this chapter
Ortolà, Á.F., Redondo, J., Sancho, S. (2000). La influència de la tragèdia en la historiografia grega contemporània. In: Morenilla, C., Zimmermann, B. (eds) Das Tragische. J.B. Metzler, Stuttgart. https://doi.org/10.1007/978-3-476-02694-1_10
Download citation
DOI: https://doi.org/10.1007/978-3-476-02694-1_10
Publisher Name: J.B. Metzler, Stuttgart
Print ISBN: 978-3-476-45242-9
Online ISBN: 978-3-476-02694-1
eBook Packages: J.B. Metzler Humanities (German Language)